Relats

S.comença a explorar la primera escultura: Lucrecia, de l’artista Damià Campeny.

Tan a prop, sembla més petita que mai. Més que d’una dona adulta, les seves mans semblen ser les d’un nen.

Decideixo no sobrecarregar-la amb tota la informació que he preparat per posar-la en context amb aquesta obra d’art, perquè només amb les seves mans ara necessita tota la seva concentració per intentar explorar la figura de bronze que té davant. Els guants de làtex que porta són una mica massa grans i s’arruga mentre toca, amb l’ajuda de la V. (la seva intervenent), un dels braços. Les normes museístiques vigents sí obliguen a tocar aquesta peça sense moviment, de manera que la seva interpretació de la figura és necessàriament seguint pas a pas els braços, els cabells, la cara…

“Què creus que és, S.? Un home o una dona?”

“No ho sé”, és la resposta mitjançant signes.

Intento deixar clar a la V. perquè la deixi tocar els pits; això l’ajudarà a sortir de dubtes. Però m’equivoco. Per a la S., els seus dits sí que transmeten quelcom rodó i destacat, però no aconsegueix entendre quina part del cos humà està tocant. V. porta ara la mà al seu propi rostre, després al coll i finalment al seu propi pit. I ara entén de seguida: això és una dona!

La feina de l’intervenint és fantàstica; on hom s’estanca o dubta, V. sap continuar. La mateixa intervenent V. és sorda. Una mica més tard arribo a la conclusió que una persona sorda és l’interventor més adequat per a les persones sordcegues; el seu domini de la llengua de signes és impressionant.

I em dic a mi mateix que, tot i que li vam dir a S. que anàvem a tocar una figura humana, el fet que sigui de bronze no ajuda gens a reconèixer d’una vegada les seves característiques, sobretot quan no es pot fer passar els dits. això. De fet, tocar el pit d’una dona no té res a veure amb la reproducció freda i rígida en bronze.

Continuem explorant la part posterior de l’escultura, tot i que el pedestal adequat fa impossible arribar a l’estómac, les cuixes i la part superior de les cames.

Aleshores decidim continuar la visita anant a la figura de Cleòpatra, representada per un cos sense vida d’algú que acaba de morir per la mossegada d’una serp. Està asseguda en una cadira, amb el cap inclinat, els braços caiguts pel cos i les cames una mica separades.

S.està tocant la serp, i V. li explica que Cleòpatra va morir pel verí de la serp. No estic segur que ho entengui, però de totes maneres S. pronuncia com a senyal que segueix més o menys la lliçó.

Pugem a dalt.

Mentre travessem la sala ovalada, S. fa signe a V. dient-li que ha estat al museu abans. Com pot saber-ho? Abans de planificar la visita, vaig instar a la V. que li preguntés a la S. si n’havia visitat alguna en el passat, i la resposta va ser “no”. Quan li vam preguntar si tenia una idea del que és un museu, va utilitzar símbols relacionats amb els sants i les pintures. Sembla que té una idea general del que significa, però es podria confondre amb una església. De totes maneres, encara que hi fos abans, sens dubte no hauria pogut tocar res i, en conseqüència, la seva experiència devia ser confusa. Almenys, això és el que penso. No obstant això, la S. em sorprèn contínuament pel que sap.

Abans d’arribar al següent pis, la S. vol que li diguem quantes escultures més explorarà. A dalt, s’enfronta a la segona peça: un altre cos nu de dona. És l’Eva. Aquesta vegada, el pedestal ofereix un millor accés per a l’exploració. Aquesta vegada S. pot acostar-se a l’escultura i com que és de marbre, se li permet tocar-la sense portar els guants. De totes maneres, encara sense lliscar. A més, la S. és tan prudent, que és impossible que pugui danyar la figura.

Al cap d’uns minuts, T. (un empleat del museu que va voler ser present durant la visita), decideix ajudar-la en l’exploració. És una experiència emocional veure com T. guia les seves mans. Els seus dits estan lliscant per sobre de la peça, permetent-ne una conferència contínua. Llavors V. li explica la posada de l’Eva, en aconseguir que S. adapti el seu propi cos aproximadament a la mateixa postura que la de l’escultura.

A continuació, diem a S. que tocarà el cos d’un mascle. Crec que li agrada la idea, perquè quan anem per primera vegada a una sala diferent per evitar coincidir amb un altre grup de visitants, la S. està fent un parell de vegades els rètols “home” i “tocar”.

Arribem ara a la peça Cap de Montserrat de Juli González. Expliquem a S. que és la dona la que va patir el terror de la guerra, i per això està cridant. Està furiosa, perquè ha perdut el seu fill, famolenc i afligit.

Demano a V. que esbrini si S. sap què vol dir “guerra”. La seva resposta en forma de signe “França” reforça la idea que, de fet, sap més del que esperava.

S.li parla de Franco. “Sí, sí, Franco. Franquisme. Molta gent morta”, és la seva resposta.

El cap de Montserrat està cobert amb un mocador. “No hi ha pèl”, és la reacció de la S. Això sí, ella només “veu” el que li diuen els seus dits. Li demano a la V. que faci una cosa semblant amb la gorra que portava aquest matí: “te t’havia tapat el cap amb una gorra, però tanmateix els teus cabells encara hi eren”. Un altre tema per fer una bona reflexió. I de fet, de fet, Montserrat no té cabell, només perquè l’artista no ho reflecteix. Ara m’enfronto al dubte si he d’explicar què representa l’escultura al visitant, o com es va fer realment. La segona opció no la trobo oportuna per a la sessió d’avui.

Mentre creuem les diferents sales, V. continua explicant a S. quins són els continguts: quadres, portes, mobles, vitrines amb gerros…

S.“parla” molt, però no fa moltes preguntes. Gairebé cap pregunta.

Personalment, entenc molt poc el que ella intenta aclarir. Signo a V. i V. al seu torn es comunica amb S. Afortunadament, V. entén tot el que li “dic” pels meus signes. Ella també està llegint els meus llavis. Estic parlant i fent signes simultàniament, però no sé si la meva llengua de signes és prou bona. I quan S. està “parlant”, V. sí que em tradueix tot.

Finalment, arribem a l’escultura de l’home nu: Els primers freds, de Miquel Blay. Aquí canviem l’intervenent; ara és el torn de J., una persona perfectament oïda.

S.comença explicant a S. la diferència entre el pit o pit d’un home i el d’una dona. Per tal de proporcionar-li una referència, J. li deixa tocar el pit. Explorant la peça, S. es queda amb la part inferior de la figura. La figura en si està lleugerament inclinada, el que fa que les vèrtebres siguin força pronunciades i perfectament adequades per a l’exploració i el reconeixement d’una part important de l’esquelet humà amb l’ajuda dels dits.

S.explora la figura del nen al costat de l’home nu. “Els seus fons són diferents”, ens està deixant clar. Perfecte. Les arrugues i les mides respectives li han indicat la diferència.

Al taller hem pensat remodelar un tros de fang. Al contrari del que m’han dit les coordinadores de l’associació, sembla que no reconegui el material. No s’atreveix a recollir-lo amb la mà. Primer la toca amb cura. “És difícil”, diu. El vaig tallar per aconseguir una peça que ella pugui agafar a les mans. Llavors l’ajudo a pressionar-lo, a fer rotllos llargs, a trencar-lo, a fer una estampa amb la mà i els dits. Li comença a agradar. Reproduïm la serp de Cleòpatra. Intento explicar què i on és la boca, guiant la seva mà primer en contacte amb la serp, i després a la meva pròpia boca. Jo faig el mateix amb la llengua, i sí: li poso el dit a la boca. No sembla importar-li. Al final sorgeix un moment màgic quan la S. descobreix que pot canviar d’un tros pla d’argila a una tauleta, i després a un cilindre buit i de nou a una petita bola. La seva cara, mostrant una gran sorpresa, em provoca una gran satisfacció. Només li he donat alguna cosa per pensar i repensar.

Ara aturo la sessió. S. sembla satisfet, o això és el que interpreto. Encara que el seu rostre i el seu cos solien ser poc expressius, està fent mostres de “feliç” quan V. li pregunta si ha gaudit de la visita. Fantàstic!